Blog

Publicat el 1 comentari

Ectogàmia #2: Hammerhead, el primer grup que em va fer frisar la tita

Immers en els records d’adolescència, m’he proposat fer un viatge enrere en el temps… m’hi acompanyes?

Eren a mitjans dels anys 90s, quan tot just em començava a fixar en la música underground “fora dels circuits més comercials”. Cansat dels constants bombardejos mediàtics sota l’eslògan “el grunge ha mort” i el sorgiment d’un munt de bandes que copiaven el so grunge perquè estava de moda. A través de la sobreexplotada icona de Nirvana, que m’agradava però que tot eclipsava fins a fer-ho embafador, vaig anar descobrint grups relacionats per amistat entre ells, per col·laboracions en els discos, la filosofia, una temàtica musical sorollosa que els agermanava.

Aquest pelegrinatge sense sentit va durar fins que un bon dia tots els camins em van portar cap a una mateixa direcció: vaig anar a petar al segell Amphetamine Reptile, que ha estat un punt d’inflexió i referència, ja que em va fer descobrir molt bones bandes, energètiques i sorolloses, que calmaven per moments la meva angoixa adolescent (i que ho segueixen fent). Tot i que Amphetamine Reptile és un seguit de despropòsits, els admiro profundament per la seva autenticitat i atreviment amb les referències que treien als 90s. Haig de remarcar-ne un grup en especial que es diu Hammerhead. Són de Minneapolis i estan formats per Jeff Mooridian Jr., Paul Erickson i Paul Sanders. No els confongueu amb els anglesos dels anys 77/78 ni amb els alemanys que feien hardcore-punk als 80s sota el mateix nom.

De la seva discografia, el meu disc preferit és “Into the Vortex”, encara que la gravació no ha envellit gaire bé. Tot i això, ha passat el temps però els temes segueixen igual de brutals que quan els vaig descobrir.

Després d’això, la terra va ser assolada pels MP3, les produccions digitals i la Loudness War que encara continua…

p.d: Hammerhead, concert actual:

Text: Ferran G

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#1: El dia que va morir el grunge

Per alguns, el grunge va morir el dia que Kurt Cobain es va fer esclatar el crani; per d’altres, quan Soundgarden es van vendre a les “majors”; i, fins i tot, hi ha qui opina que el grunge mai va existir.

Per mi, el final va arribar el dia que vaig descobrir Truly i el seu Fast Stories…from Kid Coma (1995). Com un tancament majestuós i barroc a uns anys de bogeria, soroll i veus trencades, aquest disc em va fer adonar que les coses serien diferents a partir de llavors. Des del primers acords amb delay de “Blue Flame Ford” i la veu amb certes reminiscènices a Thom Yorke, us submergireu en un món on el grunge, la psicodèlia i el rock progressiu s’entrellacen sense cap contradicció aparent, deixant clar el que tothom sabia: que des dels Stooges a Nirvana, tots mamem de la mateixa ràbia. “Fast Stories” és un viatge, o una pel·lícula, amb lletres espesses i sentides però sense ser de cap manera pretensioses, cançons extremadament llargues mesclades amb estirabots grunge – però madurat, com si fos de comiat- , amb una instrumentació variada i amb gran presència de les tecles, que un cop entren al teu cap ja mai més marxaran.

Truly s’ha mantingut com a trio pràcticament durant tota la seva existència, amb en Marc Pickerel a la bateria (fundador dels Screaming Trees), en Hiro Yamamoto al baix (fundador de Soundgarden) i en Robert Roth, el menys conegut de tots tres, que fou el responsable de la part compositiva, de la veu obsessiva i espacial i de les guitarres sobrecarregades de distorsió i delays.

“Fast Stories” va ser aclamat per la crítica però, com sol passar, ignorat pel gran públic i oblidat per la major, Capitol Records, que els va editar el disc i, potser per això, amb el temps els hi ha anat creixent l’aura de grup mític. L’he recomanat a molta gent, des de fanàtics del hard rock a integristes del grunge i, fins i tot, ex-hippies de tornada i, tots sense excepció, no m’han deixat d’agrair mai que els descobrís aquest disc. Així que ja esteu assabentats: gràcies a internet, avui dia el podeu trobar a tot arreu. No recordo quantes cintes he hagut de gravar d’aquest disc que va importar mon germà des de Londres en aquell meravellós any 1996. I no, no us recomano cap cançó. És un disc, de principi a final, que s’ha d’escoltar d’aquesta manera.

Do you wanna spin around in a hurricane dance?

Text: Jordi Mo.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #0

Avui us presentem una nova secció al blog que encetarem en els pròxims dies, anomenada ECTOGÀMIA, un mot inventat que ve a significar el contrari d’endogàmia. Una idea que, com sempre, ha sorgit d’allargar massa les converses i demanar una última birra totalment innecessària. Aquesta nova secció consistirà a fugir de la nostra petita bombolla artificial (promocionar discos nostres, bolos, fer el panoli pel facebook i altres xacres socials) i parlar, recordar i lloar discos o cançons o concerts, del passat o present, d’aquí i de fora, que ens han agradat i que, en certa manera, ens han marcat. En definitiva, una manera d’airejar-nos de l’autoreferència i l’onanisme promocional. En principi, no citarem cap grup de No Me’n Records, però qui sap si, de manera tangencial, n’apareix algun. La selecció musical serà totalment dispersa i contradictòria, tal com som nosaltres, i la moderació no serà una característica dels escrits. Evidentment, estem oberts a les vostres propostes, tan si voleu fer un escrit com si voleu que el fem nosaltres (però en aquest cas, ens ha d’agradar el disc en qüestió). Comencem?

Ecto- : Forma prefixada del mot grec ektós, que significa ‘de fora’, ‘extern’.

-gàmia: Forma sufixada del mot grec gámos, que significa ‘unió’.

 

Publicat el Deixa un comentari

Un disc sol no és res

Fa un mes més o menys de la publicació del disc Gargalls. Després de fer tota la merda de promoció, és moment d’explicar una mica més sobre el tema.

Vam conèixer al Pep Rius (aka l’Abdominable Gallina Nauseabunda) fa molts anys, en una edició del Sona9. El vam anar a veure en concert a Razzmatazz 3 (o 4, no me’n records). Una tele al costat de l’escenari projectava imatges. L’Abdominable Gallina Nauseabunda tocava acompanyada dels seus socis de Raydibaum. Vam seguir en contacte via Myspace.

Més tard va publicar un disc amb un dels segells més (posa la paraula que vulguis) del panorama català. Més o menys tard, va obrir el Koitton club amb uns socis. Fins i tot, havíem d’anar a ajudar-lo a pintar les parets del bar un dia que el Sol ens ho va impedir (menys a la Meritxell). Al cap d’un temps, algun vespre o nit que érem al Koitton, li vaig comentar que havíem engegat un segell discogràfic i ell va dir que tenia moltes cançons en un vell calaix. Primer vam estar parlant de treure un CD-llibre. Un CD amb les gravacions originals, fetes amb el mòbil o una gravadora casolana. Hi va haver un màster amb unes 14-15 cançons preparat. La qualitat de so no era gaire bona, però les cançons sí. El llibre havia de ser un recull de cites que havia escrit el Pep. Hi va haver una versió revisada ortotipogràficament del text. Estava tot preparat. El CD-llibre s’havia de titular Un home sol no és res.

Del no-res va aparèixer la possibilitat i la insistència de l’Albert Palomar, per anar a gravar les cançons al seu estudi. Tot en un dia. El Pep hi va anar, i la producció del Valen Nieto va fer la resta. Ha quedat un disc diferent del que havia de ser. Molt contents per haver-lo publicat a No Me’n Records, per tots els concerts que està fer la Gallina, per la gent que l’ha escoltat, per la gent que ens ha ajudat, per haver après algunes coses com a segell, etc… En definitiva, per haver tret a la llum unes quantes cançons més, que portaven temps amagades, igual que vam fer amb Prou!!! o El Apuntador.

Enllaços d’interés:

L’AGN a No Me’n Records / Entrevista a Radio4 / Entrevista al programa de ràdio Xtrems / Qüestionari a la revista La Nova Escena / Actuació a Enderrock TV

 

 

Publicat el Deixa un comentari

L’Industrial és eNOrME

Cicle de concerts – Febrer 2016

El que més ens agrada a No Me’n Records és la música en directe. Per això, i gràcies a l’oportunitat que ens ha ofert el bar l’Industrial, hem programat aquest cicle de concerts:industrIALFEB1

Durant tots els divendres del mes de febrer, No Me’n Records proposarà música en directe i gratuïta. Els concerts seran de 22h a 00h a la planta baixa de l’Industrial, a l’Eixample de Barcelona (Google Maps).

A l’hora d’elaborar el cartell per aquest cicle de concerts, hem intentat barrejar grups de No Me’n Records amb grups que s’autoediten o d’altres segells. Volem oferir suport per a que els artistes creguin en el que fan, sempre fugint de la vanitat, les capelletes, les escenes i les poses. Així, per avançat, volem donar les gràcies a tots els que s’han apuntat a la festa. Gràcies a Angela, Moonlit, Errático, Neptuna, Liannallull (El Mamut Traçut), Billy Pilgrim, Abdominable Gallina Nauseabunda i fEL!

Com dèiem fa temps, no ens aturarem en aquest estereotip de públic consumidor i artista engabiat en les seves creacions. Intentarem que els músics baixin i es mesclin amb el públic, o a l’inrevés. Volem animar a que tothom és liï a fotre-li cops a un timbal o fer gemegar una guitarra.

Només ens queda invitar-vos a venir tots els divendres que us vingui de gust al bar l’Industrial a escoltar música en directe (també estarà bé que mengeu i beveu força). Els divendres a l’Industrial seran eNOrMEs!

Publicat el 2 comentaris

Primer No Me’n Records festival

Divendres 9 d’octubre de 2015, vam aconseguir celebrar el primer concert que organitzàvem. Va ser a la sala Boca Nord de Barcelona i vam comptar amb els Barrel Aged, Prou!!! i (lo:mueso) com a convidats especials. També vam poder disfrutar de l’espectacle visual que ens va oferir el Dr. Julius!
Aquest era el cartell que ens va regalar la Meritxell RR (negatius.positius.blogspot.com):
cartell_boca_jpgDes d’aquí deixem per escrit l’agraïment a tots i totes les assistentes a aquest primer mini-festival que vam fer. Esperem veure les bosses que us vam regalar pels carrers de les ciutats que sigui.
També hem d’agraïr als grups pels seus directes i als responsables de Boca Nord per deixar-nos “casa seva”. Aquí podeu veure un vídeo de l’actuació dels Prou!!! i un altre dels Barrel Aged:
                
I aquí teniu una selecció de fotos de l’esdeveniment.

Aquest va ser el primer. Ara ja hem començat a preparar el nostre primer aniversari, en forma d’un altre modest-festival a Can Basté, del que pròximament tindreu notícies!

Publicat el Deixa un comentari

Fi: grunge i barbàrie

Seguim explicant coses dels grups perquè no se’ns oblidi. El primer grup que va formar part de No Me’n Records va ser FI. Escriure sobre Fi és escriure sobre dues (de les tres) persones que porten aquest segell, així que serà bastant en primera persona, autobiogràfic i una mica endogàmic.

El subtítol del segell és Grunge o Barbàrie. Fi diria que és una mescla de grunge i barbàrie. Vam començar com a conversa de bar, passant per la composició cibernètica i aterrant, finalment, a un local d’assaig. Després de (mal-)gravar dues maquetes, vam decidir fer les coses una mica millor i així hem arribat a El prodigiós camí cap a la Fi. Segurament posar etiquetes a la nostra música és complicat, però hi ha gent que ho sap fer. A la web Gotcha ho deien així: “una irreverente mezcla de estilos que van del grunge al postpunk, del industrial al noise, de la electrónica al punk y molan mil”.

Tot i que ens van ploure milions d’ofertes per publicar el disc en altres discogràfiques (?!) i aprofitant que havíem engegat No Me’n Records, vam decidir publicar-ho a través d’aquest segell. No viurem d’això però ens ho estem passant bé.

Fi

Gravar un disc no és divertit, ens agrada més fer concerts. N’hem fet pocs i a un ritme lent. Després d’anar provant anem trobant la fórmula del siroll. Podeu veure l’apartat de concerts del nostre blog per estar al dia. El que sí que és divertit és compartir escenari amb altres grups i enredar-los a participar, com van fer Mad’zelle, El Sistemä Suec, Ran Ran Ran, Xavi Tadeo i Nebur.

Si encara no us heu cansat, podeu seguir amb el tema i escoltar l’entrevista que ens van fer a Boca Ràdio o també a Ràdio Vilablaralalalareix, o llegir uns quants articles que parlen d’El prodigiós camí cap a la Fi:

Article 1234.cat / Crítica del disc a Discos en Català / Crítica del disc a Gotcha / Crítica del disc a Brubaker /

I per acabar, us informem que estem preparant un annex al disc, un disc de remescles que portarà per títol “AIXÒ ÉS D’ELLS. El prodigiós remix cap a la Fi“, on hi participaran 004F, MuntiONfire, Autopsy Protocol, Pacient X88, Vaan Fatale, June or July, Supercomputer, NumPad, DE TOT COR i Lucien Dorsainville. El mateix disc però amb electrònica pels tres costats.

A partir d’aquest moment, en aquesta web del segell tornarem a escriure sobre Fi en tercera persona, que queda més professional.

“Nova, soldador, ulls de bomba atòmica. El soroll és el camí, la veritat i la llum”

Publicat el Deixa un comentari

Anti-todo: La Chola Crew Festival 2000

concert

El Juny del 2000 va tenir lloc a l’Ateneu de Badalona el Festival La Chola Crew. Un festival, segons deia el cartell, “Anti-Todo”. Tot i aquest esperit punk semblantment nihilista, en realitat van ser dos dies de vibracions extremadament positives, un torrent d’energia que recordem amb especial afecte. Soramame, Feelhate, Kreep, Bubble Gum, Nobecowl, Nebur, NoWayOut, Latex for the People… El públic es composava sobretot de membres de les altres bandes, i allò va ser un caldo de germanor: crits enfervorits, stage-diving i eufòria col.lectiva.

público loco

Hem aconseguit digitalitzar un document audiovisual analògic d’aquell cap de setmana, ple de gent a qui hem perdut la pista, de bandes que ja no existeixen tocant a un local fa temps enderrocat. Es un testimoni perfecte del que volem fer amb la meitat de No Me’n Records, de recuperar la memòria fotuda, i esperem que molts dels que ho vegin contactin amb nosaltres i vulguin col.laborar amb el segell.

 

Publicat el Deixa un comentari

“Hola Som Prou!!!”

Una de les primeres propostes que vam rebre al nostre correu electrònic va ser la d’una banda de “hard rock de Barcelona”. No sé si fan “hard rock” però segur que no són de Barcelona (ciutat). El Víctor, el Carles i l’Ivan viuen en diferents pobles i ciutats i fan música sota el nom de PROU!!!.

Després d’escoltar unes quantes vegades “L’art de desaparèixer”, de principi a final, em vaig adonar que eren un grup amb alguna cosa especial. La seva música resultava una mescla de molts ingredients. Ells es defineixen com “aquell agraït sol d’hivern i el vent fred de les nits del Montseny”. A mi la paraula que m’agrada més de la seva biografia és “laberint“. Una música que atrapa i que et sorprèn contínuament. Prou!!! són calma i violins, i uns segons després són agressivitat i metall. I quan menys t’ho esperes canten.

Són diversió també. Hem tingut la oportunitat de veure’ls en directe. Pensareu que no té gràcia que ho recomanem nosaltres, però ho fem. Us divertireu tant com ells tocant. Si us agraden grups com Tweak Bird, Fugazi, Rage Against the Machine, Wilco o The Hives, amb els Prou!!! ho teniu tot en un. Podríem afegir uns quants grups més en aquesta llista, però ho podeu fer vosaltres quan aneu a un dels seus concerts (en tenen de programats aquest estiu i tardor, podeu mirar la nostra agenda).

“L’art de desaparèixer” va ser la primera aposta de No Me’n Records i estem molt contents. Espero que aviat tinguin més material i que no ens deixin de sorprendre!

Enllaços d’interès:

Crítica a Nous discs en català – Article a la web Poplacara – Article a la web Auva.catCrítica al blog Dancing with the clown

Per acabar, us deixem amb una cançó que van incloure al recopilatori “Must be love” en contra de la violència de gènere: “Ariadna”.

Publicat el Deixa un comentari

Dos primers CDs

El passat mes de març vam publicar la tercera referència del segell: PROU!!! “L’art de desaparèixer” [NMR003]. Un disc que recorre moments de hard-rock, stoner, grunge, psicodelia i més… El podeu trobar a la nostra botiga de Bandcamp en format CD i digital.

I aquest mes d’abril hem editat “El prodigiós camí cap a la Fi” [NMR004], que representa el primer LP de Fi. En aquest disc hi trobaràs 46 minuts (+3 de temps afegit) de grunge, electrònica, idm i molt de punk. També el pots trobar a la nostra botiga.
Hem decidit posar els preus dels CDs a 5€ només, s’ha acabat pagat més de mil pessetes. Si t’agrada la música i descobrir noves propostes, no dubtis en escriure’ns (nomenrecords*arroba*gmail.com) i demanar els CDs.