Blog

Publicat el Deixa un comentari

Curs musical 2021-2022

Ni corona, ni virus. Som republicans, tot i que hem passat un temps tancats a casa, sense concerts en viu i poca activitat com a segell musical. El passat mes d’agost va fer un any de la publicació de la nostra última referència. De moment. Comencem el setembre, presentant-vos l’actualització de la web nomenrecords.com.

Ara com a element principal hi ha una botiga digital. N’hi havia una a Bandcamp, però per causes diverses, també l’hem posat a la web. A l’apartat NMR, hi trobareu les maneres de cooperar amb nosaltres. Trobareu informació sobre bandes que hem editat al llarg d’aquests gairebé 7 anys. El tradicional apartat amb la llista de discos publicats. I al final, un espai on us podeu obrir un compte a WordPress (si no el teniu) i interactuar.

Dit això, la millor manera de comprar música no-digital a NMR és escrivint-nos un email o un missatge a qualsevol lloc, i ho arreglem. Estem treballant en la distribució, poder repartir el material del segell per tot el territori català mundial. A la pàgina distribució i trobareu més informació. Tot això, com sempre, amb la idea inicial d’oferir música en format físic, palpable i humà.

Humanament aquest estiu hem estat treballant en intentar unir la botiga a la web a Facebook i Instagram, així que hem fet poques vacances, però ha estat impossible. Seguirem intentant, a pesar de ser poc informàtics. Per resorgir hem obert un linktree on anirem penjant el més destacat de la nostra vida. També hem escoltat les propostes musicals que ens heu anat enviant (millor feu-ho per email!), tot i que hem contestat el mateix a tothom: era un moment complicat, sense música en directe.

En resum, que tornem. El dia 25 de setembre, tornem a la fira discogràfica del BAM. Portarem pocs vinils, molts cassettes i alguns CDs per espantar els coloms de Sant Andreu de Palomar. Tornem també als concerts. Grunge o barbàrie.

Setembre 2021

NMR management team.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#5: Una màquina per estovar-vos el cervell

O com les ànsies de ser un hipster intel·lectualoide em van dur fins a un dels més grans artistes que ha parit la pèrfida Albió.

Va ser l’època en què tot suplement cultural esquerranós, revista musical progre i pamflet amb ínfules de subcultura citava de manera constant l’Allen Ginsberg, en William Burroughs, en Jack Kerouac i altres patums de la generació beat, el moviment que consideraven com el gran esdeveniment literari i cultural del segle passat. No puc dir que no ho vaig intentar, començant per Kerouac i la seva obra magna «A la carretera», que vaig abandonar després d’unes desenes de pàgines de pur avorriment, i després «Els Subterranis», que sí que em va agradar però, com la majoria de la literatura estatudinenca de mitjans del segle XX, no recordo ni l’argument ni cap moment estel·lar. Molta lletra, molt ben escrit, molt ben estructurat però em sentia, i em sento, incapaç de retenir res, com si tota lectura es quedés embussada al meu còrtex cerebral.

Aleshores va arribar l’hora d’en William Burroughs, amb «La Trilogia Nova», llibre absolutament innecessari i incomprensible, i «The Soft Machine», igual que l’anterior amb l’afegitó de ser desagradable i incòmode. Allà es van quedar, a mig llegir, quan, pocs dies més tard, regirant CDs a la mediateca de La Caixa (quan la Caixa tenia una Obra Social de veritat), que aleshores ocupava un gran espai dins del Palau Macaya, em vaig topar amb els dos primers discos de Soft Machine. Vaig arribar a aquests discos per una coincidència que no ho era, ja que van prendre el nom del llibre d’en Burroughs, i sobretot per una atracció immediata pel disseny de la portada del primer àlbum, on es mesclen la maquinària d’un rellotge i, pel que entenc, fotos dels membres de la banda, en un joc de cercles mòbils que segurament tenien molta més gràcia en la versió original en vinil, com passa amb el «III» de Led Zeppelin.

Durant el préstec d’una setmana, vaig literalment fondre el disc. No era nou en això del rock progressiu (etiqueta desafortunada com pràcticament totes les etiquetes) però és que aquest grup era diferent, era una altra història: el so, amb en Robert Wyatt fent les funcions de bateria i cantant, el predomini absolut dels teclats, les composicions, les estructures que rebentaven prejudicis, tot plegat era completament nou per mi, tot i haver-se publicat el 1968 i 1969. Nou i antic a l’hora. Encara que mai no van quedar gaire contents amb el resultat d’aquestes gravacions, que consideraven que no reflectien el so que oferien en directe, i que han esmenat amb diferents gravacions en directe de l’època, considero que són, o és perquè per mi tots dos discos no s’entenen per separat, un dels moments àlgids de la música del segle XX. A partir d’aquest moment em vaig convertir en fan absolut d’en Wyatt, sobretot després de conèixer la seva tràgica història, però també per la seva habilitat de transformar-se, adaptar-se, col·laborar amb altres artistes i mai, mai perdre el seu encant, la seva signatura de qualitat. Només fa falta fer una repassada al recopilatori magnífic i deliciós «Different Every Time» (2014, Domino) per adonar-se de l’impacte d’aquest artista amb majúscules.

Podeu llegir milers de pàgines on gent molt entesa racionalitzen un moviment boig com va ser el so Canterbury (dels quals es considera a Soft Machine com un dels màxims exponents), i us marejaran amb referències a milers d’artistes, grups i bandes i recombinacions múltiples entre tots ells. Però penso que és millor que primer escolteu, si no coneixeu aquesta música, i, després, ja us explicaré més històries d’aquest moviment que va sacsejar els fonaments de la música popular del segle passat

I no us creieu que l’entenc gaire més que la generació beat

YOUTUBE MUSIC: Primer àlbum de Soft Machine

escrit per Jordi Mo.

Publicat el Deixa un comentari

Fan zines

Fa algun temps, vam publicar dos números del nostre fanzine eNoRMe. Els vam regalar en alguns concerts o fires. No en queden, però els pengem online en format PDF per si els vols llegir:

O descarregar (per imprimir):
eNoRMe #00
eNoRMe #67
(del #0 tenim l’arxiu original, el #67 està escanejat perquè hem perdut l’original).


Aquest escrit és per animar-te a col·laborar en els pròxims números. Totes les idees són bones (menys les feixistes). Així que si t’agrada escriure, dibuixar, especular, fotografiar… qualsevol cosa sobre música és benvinguda. Ens pots fer arribar la teva participació o qualsevol pregunta a través del correu elèctric:

Publicat el Deixa un comentari

Coopera

Hem canviat el títol de la pàgina “CONTACTA” per “COOPERA”.

Hi ha varis motius, però el principal és: no volem ser un segell que es dedica (o perd) el seu temps enviant mailing als mitjans de comunicació. No és la nostra feina.

Sabem que molts mitjans necessiten diners per seguir publicant i pagar els/les seves periodistes. I també que la música que trobaràs a No Me’n Records no apareixerà als mitjans de comunicació professionals. Fem tot això en el nostre temps lliure, no som professionals.

Cooperar significa “prendre part en una obra amb altres”. Així que volem col·laborar amb grups i solistes, i també amb organitzadors/es de mogudes vàries, concerts i festivals. Sobretot gent, que no són professionals, i que dedica el seu temps a tot això. O a escriure un blog o web musical, segurament més llegit que la revista musical de torn.

Volem que tots els/les interessades pogueu tenir accés a tota la informació de la música que publiquem. Així que us hem deixat les notes de premsa (en format PDF) de la majoria de discos que hem editat en aquesta pàgina.

Volem rebre els vostres correus amb propostes, crítiques, idees… Conèixer grups que busquen ajuda per editar el seu disc, pobles amb noms impronunciables que utilitzen una cançó de Prou!!! pel seu pregó municipal, youtubers que necessiten música pels seus vídeos, algú que necessita que li programin concerts en una sala sense veïns, a tu que has escrit sobre el disc d’Udol al teu blog, a ella que busca un grup per tocar la bateria, bandes que busquen algú per compartir escenaris, algú que vol saber per què collons tornem a editar cassettes, i, en definitiva, a tothom que vulgui col·laborar. Cooperar.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#4: Els Stooges van renèixer a Suècia

“In The Air Tonight” va agafar el relleu dels Stooges i va portar la seva herència fins les seves últimes conseqüències. I tot executat per una colla de fills d’adinerats suecs que van saber canalitzar tota la seva ràbia per oferir-nos una obra mestra.

Va ser en plena fal·lera de punk i rock d’alt octanatge nòrdic, mesclada amb l’escolta obsessiva de bandes com els MC5, The Stooges o New York Dolls, que vaig descobrir els Union Carbide Productions. Era un nom que apareixia de manera recurrent en entrevistes als Hellacopters o Gluecifer però que mai n’havia parat gaire esment. Era un nom que també associava amb una de les meves altres obsessions: el desastre de la ciutat índia de Bhopal, on Union Carbide Corporation va intoxicar i matar milers de persones. Trenta-pocs anys després encara estan recollint les conseqüències mortíferes. Poc després d’aquest atemptat, Union Carbide Corporation va canviar el seu nom per Dow Chemical, nom que ha de ser ben conegut pels tarragonins.

Després de llegir un extens reportatge al Ruta66 sobre els Union Carbide Productions, em vaig topar amb el «In The Air Tonight» a la secció d’ofertes de Discos Pelai. La primera sensació va ser desagradable. Semblava ser un disc dels Stooges on l’Iggy Pop s’hagués passat amb l’aiguardent; on un Michael Monroe passat de voltes torturés el saxo sense sentit; on la bateria amb reverb innecessària i les guitarres dissonants, de wah-wahs excessius i continues fessin tot el possible per fer l’escolta del tot insuportable. El so, no cal dir-ho, no feia per les meves orelles. Però va ser arribar a l’últim tema d’onze minuts on em van enganxar definitivament: «acoples», ritme lent, una epopeia a la manera dels Stooges on narrava una petita història d’estil infantil i absolutament meravellosa. Va ser acabar i començar de nou i, aleshores sí, «Ring My Bell» o «So Long» es van descobrir com els hit singles que tampoc ho volien ser. Com un seguit de barreres que s’havien de franquejar, cada escolta demolia i esborrava la sensació desagradable per una excitació que obria les orelles a mil sons diferents.

És la combinació d’un punk a la manera del Stooges ortodoxa, mesclat amb el soroll i la dissonància intel·ligent i unes lletres increïbles que em va captar per sempre més. Cap més disc seu m’ha enganxat, potser perquè ja s’intuïa un gir cap a la psicodèlia que acabaria desembocant en la formació dels Soundtrack of Our Lives, els quals van fer tres primers discos boníssims abans de caure en l’avorriment i la repetició.

En aquests temps d’immediatesa i cançons de tres minuts, potser no us enganxarà. Però si us el preneu com el disc que havia de venir després del «Raw Power» dels Stooges, potser entendreu el que us dic. Com van entendre Kurt Cobain i Sonic Youth, que en més d’una ocasió van elogiar.

Publicat el 1 comentari

República o Barbàrie

Des de No Me’n Records no som aliens al que estem vivint aquestes setmanes convulses, de ràbia i impotència. Hem de reconèixer que hem patit certa paralització que ens ha fet perdre la il·lusió en tot això que fem i que, no us enganyarem, sembla irrellevant ara mateix.

Però provem de trencar la dinàmica negativa. Us volem proposar una petita iniciativa: totes i tots vosaltres que feu música, volem saber com us sentiu a través de cançons vostres. Per això, si voleu i en teniu ganes, us demanem que ens envieu cançons que hàgiu fet aquests dies, o que fareu a propòsit d’aquesta crida. Amb totes les cançons que ens envieu farem un recopilatori d’un estat d’ànim d’un moment i d’un país. Un manifest musical a favor de la llibertat i en contra de la política feixista de l’Estat espanyol. Vam votar República!

Teniu de termini fins al 5 de desembre, un mes des d’avui. Les gravacions hauran de ser en format WAV, (no us compliqueu: amb qualsevol gravador digital tipus Zoom podeu gravar en aquest format. Si no teniu mitjans, escriviu-nos i ho arreglarem), sense limitació d’estil ni d’idioma ni durada. A la imatge que acompanya l’escrit teniu el nostre email.
[Com sempre, no acceptarem res que sigui merda racista, homofòbica, masclista, etc.]

I, sobretot, compartiu perquè arribi al màxim de gent.
Moltes gràcies!

Publicat el Deixa un comentari

NMR – Sàmpler 2017

[Aquest text acompanya el llançament del recopilatori del segell]

Publiquem aquest recull de poemes cançons per diversos motius. El primer és per fer memòria (que en tenim poca) de tota la música que hem anat editant des del desembre de 2014, sumant-hi alguna novetat. Com veieu, hi ha una mica de tot, bastant grunge en general, tot tenint en compte que la definició de grunge a WordReference és indie metal.

El segon motiu és per ajuntar tots els grups, artistes i persones amb els qui hi hem estat col·laborant durant aquest temps. Un dels objectius fundacionals de No Me’n Records va ser, i segueix sent, formar una xarxa/grup de músics independents de mànagers sense escrúpols, promotors d’amiguets i negocis bruts en general. I junts fer-nos suport en la distribució de la música i l’organització de concerts. Seguirem intentant-ho.

I, en tercer lloc, volem posar de manifest que al 2017 hi ha més homes músics que dones músics, fet que no ens agrada. Hauríem volgut tenir un disc ple de grups grunge formats per dones, o almenys repartit al 50%. Al pròxim recopilatori haurem de canviar el nom del segell a No Women Records. Tenim deures: ens obliguem a escoltar i descobrir música feta per dones i seguim i seguirem animant a totes les dones a esgarrapar guitarres, retòrcer baixos, colpejar bateries i cridar!

I el quart motiu… bé, l’hem oblidat. Tan se val: podeu escoltar i descarregar el sàmpler 2017 de No Me’n Records a Bandcamp i Spotify:

:: BANDCAMP :: SPOTIFY ::

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #3: Combichrist, tothom t’odia

L’any 2004 o 2005, després d’haver escoltat molt punk-rock i heavy-metal, ja havia escoltat també alguns grups d’electrònica. Però no m’agradava la música d’electrònica. Everybody hates you va ser el primer disc que em va agradar, de principi a fi. Bastant techno, molt industrial, amb serres, baixos i molts ritmes electrònics contundents.

La cançó This shit will fuck you up va posar les bases a un so, que durant la dècada següent molts grups (projectes de música electrònica underground) han anat reproduint o seguint. Desconec si abans hi havia algú que hagués creat un so semblant, la veritat és que mai ho he trobat. Potser Front 242 o Laibach van fer en algun moment coses semblants, o Suicide Commando fins i tot. Però la producció era totalment diferent. Segons la Wikipedia, Combichrist va crear aquest estil anomenat TBM (un mix de techno amb EBM).

Combichrist va néixer com a projecte personal de Andy LaPlegua (fundador i cantant dels Icon of Coil), nascut a Noruega amb un nom noruec. La evolució del projecte podríem dir que ha anat de les hores tancades a la seva habitació davant l’ordinador, a fer de teloners de Rammstein (o tocant directament amb ells a l’escenari). I és que l’estil ha anat evolucionant cap a una espècie de metalcore-electrònic. Actualment diria que Combichrist el formen quatre músics més a part del sr LaPlegua (guitarres, baix, bateria, teclats) i poc queda de l’electrònica crua dels inicis, quan venia a tocar a Barcelona amb un amic que li controlava l’ordinador i ell començava a cantar i cridar (exemple del 2005 a Mèxic). Viure “Blut Royale” o “Without Emotions” en aquells directes serà irrepetible.

Suposo que Combichrist va poder explotar la fórmula de Everybody hates you fins al disc del 2009 Today we are all demons i després el so havia d’evolucionar cap a algun lloc diferent. Per mi Everybody Hates You és EL DISC d’aquest estil techno-EBM. Si no us agrada, sempre podeu escoltar els Combichrist més “nous”, més “americanitzats”.

Everybody Hates You va ser publicat el 2005 pel segell alemany Out Of Line. (http://www.outofline.de/)

I es pot escoltar a Spotify:
http://play.spotify.com/album/2PEYdAcPE0VGaY3qB6Qnz6

També teniu tota la info a Discogs.

Text: Jordi Mu.