Publicat el Deixa un comentari

Fan zines

Fa algun temps, vam publicar dos números del nostre fanzine eNoRMe. Els vam regalar en alguns concerts o fires. No en queden, però els pengem online en format PDF per si els vols llegir:

O descarregar (per imprimir):
eNoRMe #00
eNoRMe #67
(del #0 tenim l’arxiu original, el #67 està escanejat perquè hem perdut l’original).


Aquest escrit és per animar-te a col·laborar en els pròxims números. Totes les idees són bones (menys les feixistes). Així que si t’agrada escriure, dibuixar, especular, fotografiar… qualsevol cosa sobre música és benvinguda. Ens pots fer arribar la teva participació o qualsevol pregunta a través del correu elèctric:

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#4: Els Stooges van renèixer a Suècia

“In The Air Tonight” va agafar el relleu dels Stooges i va portar la seva herència fins les seves últimes conseqüències. I tot executat per una colla de fills d’adinerats suecs que van saber canalitzar tota la seva ràbia per oferir-nos una obra mestra.

Va ser en plena fal·lera de punk i rock d’alt octanatge nòrdic, mesclada amb l’escolta obsessiva de bandes com els MC5, The Stooges o New York Dolls, que vaig descobrir els Union Carbide Productions. Era un nom que apareixia de manera recurrent en entrevistes als Hellacopters o Gluecifer però que mai n’havia parat gaire esment. Era un nom que també associava amb una de les meves altres obsessions: el desastre de la ciutat índia de Bhopal, on Union Carbide Corporation va intoxicar i matar milers de persones. Trenta-pocs anys després encara estan recollint les conseqüències mortíferes. Poc després d’aquest atemptat, Union Carbide Corporation va canviar el seu nom per Dow Chemical, nom que ha de ser ben conegut pels tarragonins.

Després de llegir un extens reportatge al Ruta66 sobre els Union Carbide Productions, em vaig topar amb el «In The Air Tonight» a la secció d’ofertes de Discos Pelai. La primera sensació va ser desagradable. Semblava ser un disc dels Stooges on l’Iggy Pop s’hagués passat amb l’aiguardent; on un Michael Monroe passat de voltes torturés el saxo sense sentit; on la bateria amb reverb innecessària i les guitarres dissonants, de wah-wahs excessius i continues fessin tot el possible per fer l’escolta del tot insuportable. El so, no cal dir-ho, no feia per les meves orelles. Però va ser arribar a l’últim tema d’onze minuts on em van enganxar definitivament: «acoples», ritme lent, una epopeia a la manera dels Stooges on narrava una petita història d’estil infantil i absolutament meravellosa. Va ser acabar i començar de nou i, aleshores sí, «Ring My Bell» o «So Long» es van descobrir com els hit singles que tampoc ho volien ser. Com un seguit de barreres que s’havien de franquejar, cada escolta demolia i esborrava la sensació desagradable per una excitació que obria les orelles a mil sons diferents.

És la combinació d’un punk a la manera del Stooges ortodoxa, mesclat amb el soroll i la dissonància intel·ligent i unes lletres increïbles que em va captar per sempre més. Cap més disc seu m’ha enganxat, potser perquè ja s’intuïa un gir cap a la psicodèlia que acabaria desembocant en la formació dels Soundtrack of Our Lives, els quals van fer tres primers discos boníssims abans de caure en l’avorriment i la repetició.

En aquests temps d’immediatesa i cançons de tres minuts, potser no us enganxarà. Però si us el preneu com el disc que havia de venir després del «Raw Power» dels Stooges, potser entendreu el que us dic. Com van entendre Kurt Cobain i Sonic Youth, que en més d’una ocasió van elogiar.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #3: Combichrist, tothom t’odia

L’any 2004 o 2005, després d’haver escoltat molt punk-rock i heavy-metal, ja havia escoltat també alguns grups d’electrònica. Però no m’agradava la música d’electrònica. Everybody hates you va ser el primer disc que em va agradar, de principi a fi. Bastant techno, molt industrial, amb serres, baixos i molts ritmes electrònics contundents.

La cançó This shit will fuck you up va posar les bases a un so, que durant la dècada següent molts grups (projectes de música electrònica underground) han anat reproduint o seguint. Desconec si abans hi havia algú que hagués creat un so semblant, la veritat és que mai ho he trobat. Potser Front 242 o Laibach van fer en algun moment coses semblants, o Suicide Commando fins i tot. Però la producció era totalment diferent. Segons la Wikipedia, Combichrist va crear aquest estil anomenat TBM (un mix de techno amb EBM).

Combichrist va néixer com a projecte personal de Andy LaPlegua (fundador i cantant dels Icon of Coil), nascut a Noruega amb un nom noruec. La evolució del projecte podríem dir que ha anat de les hores tancades a la seva habitació davant l’ordinador, a fer de teloners de Rammstein (o tocant directament amb ells a l’escenari). I és que l’estil ha anat evolucionant cap a una espècie de metalcore-electrònic. Actualment diria que Combichrist el formen quatre músics més a part del sr LaPlegua (guitarres, baix, bateria, teclats) i poc queda de l’electrònica crua dels inicis, quan venia a tocar a Barcelona amb un amic que li controlava l’ordinador i ell començava a cantar i cridar (exemple del 2005 a Mèxic). Viure “Blut Royale” o “Without Emotions” en aquells directes serà irrepetible.

Suposo que Combichrist va poder explotar la fórmula de Everybody hates you fins al disc del 2009 Today we are all demons i després el so havia d’evolucionar cap a algun lloc diferent. Per mi Everybody Hates You és EL DISC d’aquest estil techno-EBM. Si no us agrada, sempre podeu escoltar els Combichrist més “nous”, més “americanitzats”.

Everybody Hates You va ser publicat el 2005 pel segell alemany Out Of Line. (http://www.outofline.de/)

I es pot escoltar a Spotify:
http://play.spotify.com/album/2PEYdAcPE0VGaY3qB6Qnz6

També teniu tota la info a Discogs.

Text: Jordi Mu.

Publicat el 1 comentari

Ectogàmia #2: Hammerhead, el primer grup que em va fer frisar la tita

Immers en els records d’adolescència, m’he proposat fer un viatge enrere en el temps… m’hi acompanyes?

Eren a mitjans dels anys 90s, quan tot just em començava a fixar en la música underground “fora dels circuits més comercials”. Cansat dels constants bombardejos mediàtics sota l’eslògan “el grunge ha mort” i el sorgiment d’un munt de bandes que copiaven el so grunge perquè estava de moda. A través de la sobreexplotada icona de Nirvana, que m’agradava però que tot eclipsava fins a fer-ho embafador, vaig anar descobrint grups relacionats per amistat entre ells, per col·laboracions en els discos, la filosofia, una temàtica musical sorollosa que els agermanava.

Aquest pelegrinatge sense sentit va durar fins que un bon dia tots els camins em van portar cap a una mateixa direcció: vaig anar a petar al segell Amphetamine Reptile, que ha estat un punt d’inflexió i referència, ja que em va fer descobrir molt bones bandes, energètiques i sorolloses, que calmaven per moments la meva angoixa adolescent (i que ho segueixen fent). Tot i que Amphetamine Reptile és un seguit de despropòsits, els admiro profundament per la seva autenticitat i atreviment amb les referències que treien als 90s. Haig de remarcar-ne un grup en especial que es diu Hammerhead. Són de Minneapolis i estan formats per Jeff Mooridian Jr., Paul Erickson i Paul Sanders. No els confongueu amb els anglesos dels anys 77/78 ni amb els alemanys que feien hardcore-punk als 80s sota el mateix nom.

De la seva discografia, el meu disc preferit és “Into the Vortex”, encara que la gravació no ha envellit gaire bé. Tot i això, ha passat el temps però els temes segueixen igual de brutals que quan els vaig descobrir.

Després d’això, la terra va ser assolada pels MP3, les produccions digitals i la Loudness War que encara continua…

p.d: Hammerhead, concert actual:

Text: Ferran G

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#1: El dia que va morir el grunge

Per alguns, el grunge va morir el dia que Kurt Cobain es va fer esclatar el crani; per d’altres, quan Soundgarden es van vendre a les “majors”; i, fins i tot, hi ha qui opina que el grunge mai va existir.

Per mi, el final va arribar el dia que vaig descobrir Truly i el seu Fast Stories…from Kid Coma (1995). Com un tancament majestuós i barroc a uns anys de bogeria, soroll i veus trencades, aquest disc em va fer adonar que les coses serien diferents a partir de llavors. Des del primers acords amb delay de “Blue Flame Ford” i la veu amb certes reminiscènices a Thom Yorke, us submergireu en un món on el grunge, la psicodèlia i el rock progressiu s’entrellacen sense cap contradicció aparent, deixant clar el que tothom sabia: que des dels Stooges a Nirvana, tots mamem de la mateixa ràbia. “Fast Stories” és un viatge, o una pel·lícula, amb lletres espesses i sentides però sense ser de cap manera pretensioses, cançons extremadament llargues mesclades amb estirabots grunge – però madurat, com si fos de comiat- , amb una instrumentació variada i amb gran presència de les tecles, que un cop entren al teu cap ja mai més marxaran.

Truly s’ha mantingut com a trio pràcticament durant tota la seva existència, amb en Marc Pickerel a la bateria (fundador dels Screaming Trees), en Hiro Yamamoto al baix (fundador de Soundgarden) i en Robert Roth, el menys conegut de tots tres, que fou el responsable de la part compositiva, de la veu obsessiva i espacial i de les guitarres sobrecarregades de distorsió i delays.

“Fast Stories” va ser aclamat per la crítica però, com sol passar, ignorat pel gran públic i oblidat per la major, Capitol Records, que els va editar el disc i, potser per això, amb el temps els hi ha anat creixent l’aura de grup mític. L’he recomanat a molta gent, des de fanàtics del hard rock a integristes del grunge i, fins i tot, ex-hippies de tornada i, tots sense excepció, no m’han deixat d’agrair mai que els descobrís aquest disc. Així que ja esteu assabentats: gràcies a internet, avui dia el podeu trobar a tot arreu. No recordo quantes cintes he hagut de gravar d’aquest disc que va importar mon germà des de Londres en aquell meravellós any 1996. I no, no us recomano cap cançó. És un disc, de principi a final, que s’ha d’escoltar d’aquesta manera.

Do you wanna spin around in a hurricane dance?

Text: Jordi Mo.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #0

Avui us presentem una nova secció al blog que encetarem en els pròxims dies, anomenada ECTOGÀMIA, un mot inventat que ve a significar el contrari d’endogàmia. Una idea que, com sempre, ha sorgit d’allargar massa les converses i demanar una última birra totalment innecessària. Aquesta nova secció consistirà a fugir de la nostra petita bombolla artificial (promocionar discos nostres, bolos, fer el panoli pel facebook i altres xacres socials) i parlar, recordar i lloar discos o cançons o concerts, del passat o present, d’aquí i de fora, que ens han agradat i que, en certa manera, ens han marcat. En definitiva, una manera d’airejar-nos de l’autoreferència i l’onanisme promocional. En principi, no citarem cap grup de No Me’n Records, però qui sap si, de manera tangencial, n’apareix algun. La selecció musical serà totalment dispersa i contradictòria, tal com som nosaltres, i la moderació no serà una característica dels escrits. Evidentment, estem oberts a les vostres propostes, tan si voleu fer un escrit com si voleu que el fem nosaltres (però en aquest cas, ens ha d’agradar el disc en qüestió). Comencem?

Ecto- : Forma prefixada del mot grec ektós, que significa ‘de fora’, ‘extern’.

-gàmia: Forma sufixada del mot grec gámos, que significa ‘unió’.