Publicat el 1 comentari

Ectogàmia #2: Hammerhead, el primer grup que em va fer frisar la tita

Immers en els records d’adolescència, m’he proposat fer un viatge enrere en el temps… m’hi acompanyes?

Eren a mitjans dels anys 90s, quan tot just em començava a fixar en la música underground “fora dels circuits més comercials”. Cansat dels constants bombardejos mediàtics sota l’eslògan “el grunge ha mort” i el sorgiment d’un munt de bandes que copiaven el so grunge perquè estava de moda. A través de la sobreexplotada icona de Nirvana, que m’agradava però que tot eclipsava fins a fer-ho embafador, vaig anar descobrint grups relacionats per amistat entre ells, per col·laboracions en els discos, la filosofia, una temàtica musical sorollosa que els agermanava.

Aquest pelegrinatge sense sentit va durar fins que un bon dia tots els camins em van portar cap a una mateixa direcció: vaig anar a petar al segell Amphetamine Reptile, que ha estat un punt d’inflexió i referència, ja que em va fer descobrir molt bones bandes, energètiques i sorolloses, que calmaven per moments la meva angoixa adolescent (i que ho segueixen fent). Tot i que Amphetamine Reptile és un seguit de despropòsits, els admiro profundament per la seva autenticitat i atreviment amb les referències que treien als 90s. Haig de remarcar-ne un grup en especial que es diu Hammerhead. Són de Minneapolis i estan formats per Jeff Mooridian Jr., Paul Erickson i Paul Sanders. No els confongueu amb els anglesos dels anys 77/78 ni amb els alemanys que feien hardcore-punk als 80s sota el mateix nom.

De la seva discografia, el meu disc preferit és “Into the Vortex”, encara que la gravació no ha envellit gaire bé. Tot i això, ha passat el temps però els temes segueixen igual de brutals que quan els vaig descobrir.

Després d’això, la terra va ser assolada pels MP3, les produccions digitals i la Loudness War que encara continua…

p.d: Hammerhead, concert actual:

Text: Ferran G

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#1: El dia que va morir el grunge

Per alguns, el grunge va morir el dia que Kurt Cobain es va fer esclatar el crani; per d’altres, quan Soundgarden es van vendre a les “majors”; i, fins i tot, hi ha qui opina que el grunge mai va existir.

Per mi, el final va arribar el dia que vaig descobrir Truly i el seu Fast Stories…from Kid Coma (1995). Com un tancament majestuós i barroc a uns anys de bogeria, soroll i veus trencades, aquest disc em va fer adonar que les coses serien diferents a partir de llavors. Des del primers acords amb delay de “Blue Flame Ford” i la veu amb certes reminiscènices a Thom Yorke, us submergireu en un món on el grunge, la psicodèlia i el rock progressiu s’entrellacen sense cap contradicció aparent, deixant clar el que tothom sabia: que des dels Stooges a Nirvana, tots mamem de la mateixa ràbia. “Fast Stories” és un viatge, o una pel·lícula, amb lletres espesses i sentides però sense ser de cap manera pretensioses, cançons extremadament llargues mesclades amb estirabots grunge – però madurat, com si fos de comiat- , amb una instrumentació variada i amb gran presència de les tecles, que un cop entren al teu cap ja mai més marxaran.

Truly s’ha mantingut com a trio pràcticament durant tota la seva existència, amb en Marc Pickerel a la bateria (fundador dels Screaming Trees), en Hiro Yamamoto al baix (fundador de Soundgarden) i en Robert Roth, el menys conegut de tots tres, que fou el responsable de la part compositiva, de la veu obsessiva i espacial i de les guitarres sobrecarregades de distorsió i delays.

“Fast Stories” va ser aclamat per la crítica però, com sol passar, ignorat pel gran públic i oblidat per la major, Capitol Records, que els va editar el disc i, potser per això, amb el temps els hi ha anat creixent l’aura de grup mític. L’he recomanat a molta gent, des de fanàtics del hard rock a integristes del grunge i, fins i tot, ex-hippies de tornada i, tots sense excepció, no m’han deixat d’agrair mai que els descobrís aquest disc. Així que ja esteu assabentats: gràcies a internet, avui dia el podeu trobar a tot arreu. No recordo quantes cintes he hagut de gravar d’aquest disc que va importar mon germà des de Londres en aquell meravellós any 1996. I no, no us recomano cap cançó. És un disc, de principi a final, que s’ha d’escoltar d’aquesta manera.

Do you wanna spin around in a hurricane dance?

Text: Jordi Mo.