Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #3: Combichrist, tothom t’odia

L’any 2004 o 2005, després d’haver escoltat molt punk-rock i heavy-metal, ja havia escoltat també alguns grups d’electrònica. Però no m’agradava la música d’electrònica. Everybody hates you va ser el primer disc que em va agradar, de principi a fi. Bastant techno, molt industrial, amb serres, baixos i molts ritmes electrònics contundents.

La cançó This shit will fuck you up va posar les bases a un so, que durant la dècada següent molts grups (projectes de música electrònica underground) han anat reproduint o seguint. Desconec si abans hi havia algú que hagués creat un so semblant, la veritat és que mai ho he trobat. Potser Front 242 o Laibach van fer en algun moment coses semblants, o Suicide Commando fins i tot. Però la producció era totalment diferent. Segons la Wikipedia, Combichrist va crear aquest estil anomenat TBM (un mix de techno amb EBM).

Combichrist va néixer com a projecte personal de Andy LaPlegua (fundador i cantant dels Icon of Coil), nascut a Noruega amb un nom noruec. La evolució del projecte podríem dir que ha anat de les hores tancades a la seva habitació davant l’ordinador, a fer de teloners de Rammstein (o tocant directament amb ells a l’escenari). I és que l’estil ha anat evolucionant cap a una espècie de metalcore-electrònic. Actualment diria que Combichrist el formen quatre músics més a part del sr LaPlegua (guitarres, baix, bateria, teclats) i poc queda de l’electrònica crua dels inicis, quan venia a tocar a Barcelona amb un amic que li controlava l’ordinador i ell començava a cantar i cridar (exemple del 2005 a Mèxic). Viure “Blut Royale” o “Without Emotions” en aquells directes serà irrepetible.

Suposo que Combichrist va poder explotar la fórmula de Everybody hates you fins al disc del 2009 Today we are all demons i després el so havia d’evolucionar cap a algun lloc diferent. Per mi Everybody Hates You és EL DISC d’aquest estil techno-EBM. Si no us agrada, sempre podeu escoltar els Combichrist més “nous”, més “americanitzats”.

Everybody Hates You va ser publicat el 2005 pel segell alemany Out Of Line. (http://www.outofline.de/)

I es pot escoltar a Spotify:
http://play.spotify.com/album/2PEYdAcPE0VGaY3qB6Qnz6

També teniu tota la info a Discogs.

Text: Jordi Mu.

Publicat el 1 comentari

Ectogàmia #2: Hammerhead, el primer grup que em va fer frisar la tita

Immers en els records d’adolescència, m’he proposat fer un viatge enrere en el temps… m’hi acompanyes?

Eren a mitjans dels anys 90s, quan tot just em començava a fixar en la música underground “fora dels circuits més comercials”. Cansat dels constants bombardejos mediàtics sota l’eslògan “el grunge ha mort” i el sorgiment d’un munt de bandes que copiaven el so grunge perquè estava de moda. A través de la sobreexplotada icona de Nirvana, que m’agradava però que tot eclipsava fins a fer-ho embafador, vaig anar descobrint grups relacionats per amistat entre ells, per col·laboracions en els discos, la filosofia, una temàtica musical sorollosa que els agermanava.

Aquest pelegrinatge sense sentit va durar fins que un bon dia tots els camins em van portar cap a una mateixa direcció: vaig anar a petar al segell Amphetamine Reptile, que ha estat un punt d’inflexió i referència, ja que em va fer descobrir molt bones bandes, energètiques i sorolloses, que calmaven per moments la meva angoixa adolescent (i que ho segueixen fent). Tot i que Amphetamine Reptile és un seguit de despropòsits, els admiro profundament per la seva autenticitat i atreviment amb les referències que treien als 90s. Haig de remarcar-ne un grup en especial que es diu Hammerhead. Són de Minneapolis i estan formats per Jeff Mooridian Jr., Paul Erickson i Paul Sanders. No els confongueu amb els anglesos dels anys 77/78 ni amb els alemanys que feien hardcore-punk als 80s sota el mateix nom.

De la seva discografia, el meu disc preferit és “Into the Vortex”, encara que la gravació no ha envellit gaire bé. Tot i això, ha passat el temps però els temes segueixen igual de brutals que quan els vaig descobrir.

Després d’això, la terra va ser assolada pels MP3, les produccions digitals i la Loudness War que encara continua…

p.d: Hammerhead, concert actual:

Text: Ferran G

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia#1: El dia que va morir el grunge

Per alguns, el grunge va morir el dia que Kurt Cobain es va fer esclatar el crani; per d’altres, quan Soundgarden es van vendre a les “majors”; i, fins i tot, hi ha qui opina que el grunge mai va existir.

Per mi, el final va arribar el dia que vaig descobrir Truly i el seu Fast Stories…from Kid Coma (1995). Com un tancament majestuós i barroc a uns anys de bogeria, soroll i veus trencades, aquest disc em va fer adonar que les coses serien diferents a partir de llavors. Des del primers acords amb delay de “Blue Flame Ford” i la veu amb certes reminiscènices a Thom Yorke, us submergireu en un món on el grunge, la psicodèlia i el rock progressiu s’entrellacen sense cap contradicció aparent, deixant clar el que tothom sabia: que des dels Stooges a Nirvana, tots mamem de la mateixa ràbia. “Fast Stories” és un viatge, o una pel·lícula, amb lletres espesses i sentides però sense ser de cap manera pretensioses, cançons extremadament llargues mesclades amb estirabots grunge – però madurat, com si fos de comiat- , amb una instrumentació variada i amb gran presència de les tecles, que un cop entren al teu cap ja mai més marxaran.

Truly s’ha mantingut com a trio pràcticament durant tota la seva existència, amb en Marc Pickerel a la bateria (fundador dels Screaming Trees), en Hiro Yamamoto al baix (fundador de Soundgarden) i en Robert Roth, el menys conegut de tots tres, que fou el responsable de la part compositiva, de la veu obsessiva i espacial i de les guitarres sobrecarregades de distorsió i delays.

“Fast Stories” va ser aclamat per la crítica però, com sol passar, ignorat pel gran públic i oblidat per la major, Capitol Records, que els va editar el disc i, potser per això, amb el temps els hi ha anat creixent l’aura de grup mític. L’he recomanat a molta gent, des de fanàtics del hard rock a integristes del grunge i, fins i tot, ex-hippies de tornada i, tots sense excepció, no m’han deixat d’agrair mai que els descobrís aquest disc. Així que ja esteu assabentats: gràcies a internet, avui dia el podeu trobar a tot arreu. No recordo quantes cintes he hagut de gravar d’aquest disc que va importar mon germà des de Londres en aquell meravellós any 1996. I no, no us recomano cap cançó. És un disc, de principi a final, que s’ha d’escoltar d’aquesta manera.

Do you wanna spin around in a hurricane dance?

Text: Jordi Mo.

Publicat el Deixa un comentari

Ectogàmia #0

Avui us presentem una nova secció al blog que encetarem en els pròxims dies, anomenada ECTOGÀMIA, un mot inventat que ve a significar el contrari d’endogàmia. Una idea que, com sempre, ha sorgit d’allargar massa les converses i demanar una última birra totalment innecessària. Aquesta nova secció consistirà a fugir de la nostra petita bombolla artificial (promocionar discos nostres, bolos, fer el panoli pel facebook i altres xacres socials) i parlar, recordar i lloar discos o cançons o concerts, del passat o present, d’aquí i de fora, que ens han agradat i que, en certa manera, ens han marcat. En definitiva, una manera d’airejar-nos de l’autoreferència i l’onanisme promocional. En principi, no citarem cap grup de No Me’n Records, però qui sap si, de manera tangencial, n’apareix algun. La selecció musical serà totalment dispersa i contradictòria, tal com som nosaltres, i la moderació no serà una característica dels escrits. Evidentment, estem oberts a les vostres propostes, tan si voleu fer un escrit com si voleu que el fem nosaltres (però en aquest cas, ens ha d’agradar el disc en qüestió). Comencem?

Ecto- : Forma prefixada del mot grec ektós, que significa ‘de fora’, ‘extern’.

-gàmia: Forma sufixada del mot grec gámos, que significa ‘unió’.

 

Publicat el Deixa un comentari

Un disc sol no és res

Fa un mes més o menys de la publicació del disc Gargalls. Després de fer tota la merda de promoció, és moment d’explicar una mica més sobre el tema.

Vam conèixer al Pep Rius (aka l’Abdominable Gallina Nauseabunda) fa molts anys, en una edició del Sona9. El vam anar a veure en concert a Razzmatazz 3 (o 4, no me’n records). Una tele al costat de l’escenari projectava imatges. L’Abdominable Gallina Nauseabunda tocava acompanyada dels seus socis de Raydibaum. Vam seguir en contacte via Myspace.

Més tard va publicar un disc amb un dels segells més (posa la paraula que vulguis) del panorama català. Més o menys tard, va obrir el Koitton club amb uns socis. Fins i tot, havíem d’anar a ajudar-lo a pintar les parets del bar un dia que el Sol ens ho va impedir (menys a la Meritxell). Al cap d’un temps, algun vespre o nit que érem al Koitton, li vaig comentar que havíem engegat un segell discogràfic i ell va dir que tenia moltes cançons en un vell calaix. Primer vam estar parlant de treure un CD-llibre. Un CD amb les gravacions originals, fetes amb el mòbil o una gravadora casolana. Hi va haver un màster amb unes 14-15 cançons preparat. La qualitat de so no era gaire bona, però les cançons sí. El llibre havia de ser un recull de cites que havia escrit el Pep. Hi va haver una versió revisada ortotipogràficament del text. Estava tot preparat. El CD-llibre s’havia de titular Un home sol no és res.

Del no-res va aparèixer la possibilitat i la insistència de l’Albert Palomar, per anar a gravar les cançons al seu estudi. Tot en un dia. El Pep hi va anar, i la producció del Valen Nieto va fer la resta. Ha quedat un disc diferent del que havia de ser. Molt contents per haver-lo publicat a No Me’n Records, per tots els concerts que està fer la Gallina, per la gent que l’ha escoltat, per la gent que ens ha ajudat, per haver après algunes coses com a segell, etc… En definitiva, per haver tret a la llum unes quantes cançons més, que portaven temps amagades, igual que vam fer amb Prou!!! o El Apuntador.

Enllaços d’interés:

L’AGN a No Me’n Records / Entrevista a Radio4 / Entrevista al programa de ràdio Xtrems / Qüestionari a la revista La Nova Escena / Actuació a Enderrock TV

 

 

Publicat el Deixa un comentari

L’Industrial és eNOrME

Cicle de concerts – Febrer 2016

El que més ens agrada a No Me’n Records és la música en directe. Per això, i gràcies a l’oportunitat que ens ha ofert el bar l’Industrial, hem programat aquest cicle de concerts:industrIALFEB1

Durant tots els divendres del mes de febrer, No Me’n Records proposarà música en directe i gratuïta. Els concerts seran de 22h a 00h a la planta baixa de l’Industrial, a l’Eixample de Barcelona (Google Maps).

A l’hora d’elaborar el cartell per aquest cicle de concerts, hem intentat barrejar grups de No Me’n Records amb grups que s’autoediten o d’altres segells. Volem oferir suport per a que els artistes creguin en el que fan, sempre fugint de la vanitat, les capelletes, les escenes i les poses. Així, per avançat, volem donar les gràcies a tots els que s’han apuntat a la festa. Gràcies a Angela, Moonlit, Errático, Neptuna, Liannallull (El Mamut Traçut), Billy Pilgrim, Abdominable Gallina Nauseabunda i fEL!

Com dèiem fa temps, no ens aturarem en aquest estereotip de públic consumidor i artista engabiat en les seves creacions. Intentarem que els músics baixin i es mesclin amb el públic, o a l’inrevés. Volem animar a que tothom és liï a fotre-li cops a un timbal o fer gemegar una guitarra.

Només ens queda invitar-vos a venir tots els divendres que us vingui de gust al bar l’Industrial a escoltar música en directe (també estarà bé que mengeu i beveu força). Els divendres a l’Industrial seran eNOrMEs!