Ectogàmia#5: Una màquina per estovar-vos el cervell

O com les ànsies de ser un hipster intel·lectualoide em van dur fins a un dels més grans artistes que ha parit la pèrfida Albió.

Va ser l’època en què tot suplement cultural esquerranós, revista musical progre i pamflet amb ínfules de subcultura citava de manera constant l’Allen Ginsberg, en William Burroughs, en Jack Kerouac i altres patums de la generació beat, el moviment que consideraven com el gran esdeveniment literari i cultural del segle passat. No puc dir que no ho vaig intentar, començant per Kerouac i la seva obra magna «A la carretera», que vaig abandonar després d’unes desenes de pàgines de pur avorriment, i després «Els Subterranis», que sí que em va agradar però, com la majoria de la literatura estatudinenca de mitjans del segle XX, no recordo ni l’argument ni cap moment estel·lar. Molta lletra, molt ben escrit, molt ben estructurat però em sentia, i em sento, incapaç de retenir res, com si tota lectura es quedés embussada al meu còrtex cerebral.

Aleshores va arribar l’hora d’en William Burroughs, amb «La Trilogia Nova», llibre absolutament innecessari i incomprensible, i «The Soft Machine», igual que l’anterior amb l’afegitó de ser desagradable i incòmode. Allà es van quedar, a mig llegir, quan, pocs dies més tard, regirant CDs a la mediateca de La Caixa (quan la Caixa tenia una Obra Social de veritat), que aleshores ocupava un gran espai dins del Palau Macaya, em vaig topar amb els dos primers discos de Soft Machine. Vaig arribar a aquests discos per una coincidència que no ho era, ja que van prendre el nom del llibre d’en Burroughs, i sobretot per una atracció immediata pel disseny de la portada del primer àlbum, on es mesclen la maquinària d’un rellotge i, pel que entenc, fotos dels membres de la banda, en un joc de cercles mòbils que segurament tenien molta més gràcia en la versió original en vinil, com passa amb el «III» de Led Zeppelin.

Durant el préstec d’una setmana, vaig literalment fondre el disc. No era nou en això del rock progressiu (etiqueta desafortunada com pràcticament totes les etiquetes) però és que aquest grup era diferent, era una altra història: el so, amb en Robert Wyatt fent les funcions de bateria i cantant, el predomini absolut dels teclats, les composicions, les estructures que rebentaven prejudicis, tot plegat era completament nou per mi, tot i haver-se publicat el 1968 i 1969. Nou i antic a l’hora. Encara que mai no van quedar gaire contents amb el resultat d’aquestes gravacions, que consideraven que no reflectien el so que oferien en directe, i que han esmenat amb diferents gravacions en directe de l’època, considero que són, o és perquè per mi tots dos discos no s’entenen per separat, un dels moments àlgids de la música del segle XX. A partir d’aquest moment em vaig convertir en fan absolut d’en Wyatt, sobretot després de conèixer la seva tràgica història, però també per la seva habilitat de transformar-se, adaptar-se, col·laborar amb altres artistes i mai, mai perdre el seu encant, la seva signatura de qualitat. Només fa falta fer una repassada al recopilatori magnífic i deliciós «Different Every Time» (2014, Domino) per adonar-se de l’impacte d’aquest artista amb majúscules.

Podeu llegir milers de pàgines on gent molt entesa racionalitzen un moviment boig com va ser el so Canterbury (dels quals es considera a Soft Machine com un dels màxims exponents), i us marejaran amb referències a milers d’artistes, grups i bandes i recombinacions múltiples entre tots ells. Però penso que és millor que primer escolteu, si no coneixeu aquesta música, i, després, ja us explicaré més històries d’aquest moviment que va sacsejar els fonaments de la música popular del segle passat

I no us creieu que l’entenc gaire més que la generació beat

YOUTUBE MUSIC: Primer àlbum de Soft Machine

escrit per Jordi Mo.

Posted in General.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *