Ectogàmia#4: Els Stooges van renèixer a Suècia

“In The Air Tonight” va agafar el relleu dels Stooges i va portar la seva herència fins les seves últimes conseqüències. I tot executat per una colla de fills d’adinerats suecs que van saber canalitzar tota la seva ràbia per oferir-nos una obra mestra.

Va ser en plena fal·lera de punk i rock d’alt octanatge nòrdic, mesclada amb l’escolta obsessiva de bandes com els MC5, The Stooges o New York Dolls, que vaig descobrir els Union Carbide Productions. Era un nom que apareixia de manera recurrent en entrevistes als Hellacopters o Gluecifer però que mai n’havia parat gaire esment. Era un nom que també associava amb una de les meves altres obsessions: el desastre de la ciutat índia de Bhopal, on Union Carbide Corporation va intoxicar i matar milers de persones. Trenta-pocs anys després encara estan recollint les conseqüències mortíferes. Poc després d’aquest atemptat, Union Carbide Corporation va canviar el seu nom per Dow Chemical, nom que ha de ser ben conegut pels tarragonins.

Després de llegir un extens reportatge al Ruta66 sobre els Union Carbide Productions, em vaig topar amb el «In The Air Tonight» a la secció d’ofertes de Discos Pelai. La primera sensació va ser desagradable. Semblava ser un disc dels Stooges on l’Iggy Pop s’hagués passat amb l’aiguardent; on un Michael Monroe passat de voltes torturés el saxo sense sentit; on la bateria amb reverb innecessària i les guitarres dissonants, de wah-wahs excessius i continues fessin tot el possible per fer l’escolta del tot insuportable. El so, no cal dir-ho, no feia per les meves orelles. Però va ser arribar a l’últim tema d’onze minuts on em van enganxar definitivament: «acoples», ritme lent, una epopeia a la manera dels Stooges on narrava una petita història d’estil infantil i absolutament meravellosa. Va ser acabar i començar de nou i, aleshores sí, «Ring My Bell» o «So Long» es van descobrir com els hit singles que tampoc ho volien ser. Com un seguit de barreres que s’havien de franquejar, cada escolta demolia i esborrava la sensació desagradable per una excitació que obria les orelles a mil sons diferents.

És la combinació d’un punk a la manera del Stooges ortodoxa, mesclat amb el soroll i la dissonància intel·ligent i unes lletres increïbles que em va captar per sempre més. Cap més disc seu m’ha enganxat, potser perquè ja s’intuïa un gir cap a la psicodèlia que acabaria desembocant en la formació dels Soundtrack of Our Lives, els quals van fer tres primers discos boníssims abans de caure en l’avorriment i la repetició.

En aquests temps d’immediatesa i cançons de tres minuts, potser no us enganxarà. Però si us el preneu com el disc que havia de venir després del «Raw Power» dels Stooges, potser entendreu el que us dic. Com van entendre Kurt Cobain i Sonic Youth, que en més d’una ocasió van elogiar.

Posted in Ectogàmia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *