Ectogàmia#1: El dia que va morir el grunge

Per alguns, el grunge va morir el dia que Kurt Cobain es va fer esclatar el crani; per d’altres, quan Soundgarden es van vendre a les “majors”; i, fins i tot, hi ha qui opina que el grunge mai va existir.

Per mi, el final va arribar el dia que vaig descobrir Truly i el seu Fast Stories…from Kid Coma (1995). Com un tancament majestuós i barroc a uns anys de bogeria, soroll i veus trencades, aquest disc em va fer adonar que les coses serien diferents a partir de llavors. Des del primers acords amb delay de “Blue Flame Ford” i la veu amb certes reminiscènices a Thom Yorke, us submergireu en un món on el grunge, la psicodèlia i el rock progressiu s’entrellacen sense cap contradicció aparent, deixant clar el que tothom sabia: que des dels Stooges a Nirvana, tots mamem de la mateixa ràbia. “Fast Stories” és un viatge, o una pel·lícula, amb lletres espesses i sentides però sense ser de cap manera pretensioses, cançons extremadament llargues mesclades amb estirabots grunge – però madurat, com si fos de comiat- , amb una instrumentació variada i amb gran presència de les tecles, que un cop entren al teu cap ja mai més marxaran.

Truly s’ha mantingut com a trio pràcticament durant tota la seva existència, amb en Marc Pickerel a la bateria (fundador dels Screaming Trees), en Hiro Yamamoto al baix (fundador de Soundgarden) i en Robert Roth, el menys conegut de tots tres, que fou el responsable de la part compositiva, de la veu obsessiva i espacial i de les guitarres sobrecarregades de distorsió i delays.

“Fast Stories” va ser aclamat per la crítica però, com sol passar, ignorat pel gran públic i oblidat per la major, Capitol Records, que els va editar el disc i, potser per això, amb el temps els hi ha anat creixent l’aura de grup mític. L’he recomanat a molta gent, des de fanàtics del hard rock a integristes del grunge i, fins i tot, ex-hippies de tornada i, tots sense excepció, no m’han deixat d’agrair mai que els descobrís aquest disc. Així que ja esteu assabentats: gràcies a internet, avui dia el podeu trobar a tot arreu. No recordo quantes cintes he hagut de gravar d’aquest disc que va importar mon germà des de Londres en aquell meravellós any 1996. I no, no us recomano cap cançó. És un disc, de principi a final, que s’ha d’escoltar d’aquesta manera.

Do you wanna spin around in a hurricane dance?

Text: Jordi Mo.

Posted in Ectogàmia and tagged , , .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *