Memòria Fotuda

Aquesta història podria ser, probablement, la de qualsevol ciutat d’extrarradi amb suficients recursos juvenils. La d’uns adolescents que descobreixen el rock i transformen els seus minsos estalvis en soroll ensordidor. Havent crescut als 90, la aposta era encara més evident. Començant a la era pre-internet, però, descobrir grups i sons arriscats no era tan fàcil com fer click a un enllaç d’hipertext. Absorbíem el que podíem i més a través del boca-orella, recomanacions, revistes, gravacions de tercera generació, algun que altre programa de ràdio rescatable. Una amalgama sònica engolida, processada i regurgitada en múltiples direccions: punk, indie, grindcore, post-rock, noise, stoner rock, metal, rock progressiu, grunge… barbàrie. Badalona sempre ha acollit la millor música: el Pavelló d’Ausiàs March –i després l’Olímpic- han viscut centenars de concerts mítics des dels anys 70, i els festivals Blues & Ritmes, Badarrock o el Pop Festival han tractat de portar els artistes més significatius de diversos estils. Dissortadament, això no s’ha traduït en una oferta sòlida de música local. Veïns i autoritats han mostrat sempre un especial interès en posar pals a les rodes, i les sales han estat normalment de vida curta i al límit legal. L’Ateneu, Motor Rock Café, L’Illa dels Músics, Badamola, BTL, BDN Pool… Aquesta dualitat és una constant a la història musical de Badalona: una ciutat eminentment obrera, de creixement caòtic, sense una oferta cultural amplia, amb una alta densitat de població que veu com els seus fills agafen els instruments i assalten les fàbriques mortes, convertint el paisatge post-industrial en un cau d’activistes musicals. Aquests punts neuràlgics no van tenir millor sort i van anar caient al ritme de l’especulació immobiliària. Un altre cop l’erm. Sempre l’erm, i buscar com renèixer. Aquesta pàgina només pretén ser un petit homenatge i, segons com, un auto-homenatge. Un recull del llegat musical de músics i amics, que esperem que creixi progressivament. Una plataforma per donar a conèixer totes aquelles cançons que van significar tant per a un petit grup de conspiradors i que de cop i volta van acabar al racó d’una memòria fotuda. Una forma de lluitar contra l’oblit d’aquells anys d’obsessió malaltissa. És la nostra humil aportació a la vida cultural d’una ciutat que, tot i tenir una de les majors proporcions grups/habitants d’Europa, continua sent un dormitori. Tant de bo serveixi d’inspiració per a que els nanos agafin una guitarra, lloguin un traster entre quatre amics i comencin a rascar com dements. Badalona ho necessita.
Ostbadalona
Aquests són alguns grups que algun dia van existir i No Me’n Records ha recuperat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *